Cuando algo supone un verdadero esfuerzo o pérdida de algo que considerabas tuyo (tiempo, dinero, ocio)ahí sale el verdadero yo, egoista y celoso de lo único que le importa al 100% (el mismo). Pero bueno, supongo que es condición humana o producto de la sociedad, así que nos conformaremos con no ir por ahí haciendo el capullo, ayudar con nuestras migajas y cuando se nos pida algo más……..darnos cuenta de que somos así, imperfectos…….y repatir alguna migaja para tranquilizarnos.

Cada persona té una forma d’ajudar diferent, segons el seu tarannà, situació personal, forma de pensar… I en realitat el fet de fer una cosa o l’altre no té importància… El que més importa és el fet que ho facis per un sentiment pur de voler ajudar… sense hipocresies…

I fins ara s’han donat exemples de mida mundial… però no cal anar tan lluny… És el fet de baixar de la vorera quan hi ha algú amb un cotxet o un carro que vol passar… el fet de cedir el teu seient de tren a una persona gran o embarassada quan el tren està ple… aquests i altres patits gestos són per si sols són dignes d’anomenar heroiques.

A vegades no calen diners, només comprensió i empatia… i quan es tracta de diners… fins i tot en aquests moments hi han altres maneres d’ajudar… només cal l’esforç de pensar i buscar altres solucions.

Hem crescut en una societat que portes en fora ens diu que el diner no porta la felicitat, però que portes en dins es veu que clarament sense diners no pots sobreviure…
(i no entraré en detalls,ja que estaria canviant de tema…)

El cas és que tot i ser veritat, és una veritat cultural i social, i aquestes es poden canviar… no d’un dia per l’altre, però es poden canviar…

Siguem llestos, no ens creiem tot el que ens diuen, no agafem la via ràpida… pensem, imaginem… i fem allò que la nostra raó i la nostra consciència ens du… per molt que desprès ens diguin frikis, sonats o que ens dediquem a corrompre la “pau de la societat”…

no se… jo crec que és millor viure així…

En tot cas penso que em conec força a mi mateix, i tinc un bon autocontrol, etc. per això intento evitar certes persones o situacions que ja sé que podem amb els meus nervis.

En resum: no em considero ni bona ni mala persona, miro per mi mateix com tothom, encara que no ho reconeguem i intento no fer coses que no m’agraden, tot i treballar “altruistament” per un parell d’associacions, evidentment m’interessa moure-les també per la meva satisfacció personal, ja que si no hi ha diables no cremo carretilles per FM que m’encanta, o si no tinc equip no puc jugar a futbol americà.

La segunda vez estaban cobrando por no salir a faenar y unos cuantos cobrando por usar maquinaria de limpieza que no hacía falta usar porque no era eficaz para limpiar eso y los demás cobrando indemnización sin hacer nada excepto quedarse en sus casas. La próxima vez se va a hacer varios cientos de kilómetros en bus para ayudarles SPMEBYSS.

Yo personalmente creo que soy buena persona aunque no he ayudado en catástrofes o si he visto un vagabundo por la calle no le he dado unas monedas… de echo cuando lo he echo me ha parecido que me han tomado el pelo y me he sentido peor… Pero en cambio si esta en mi mano ayudar a otra persona lo haría sin pensar, no he echo daño a nadie al menos intencionadamente y he sabido pedir perdón cuando me he equivocado… así que creo que soy buena persona, que hay mejores personas que yo no hay ninguna duda, pero no soy mala persona

Yo creo que se demuestra mas si eres buena persona de verdad en el día a día que no ayudando puntualmente con dinero o de voluntario, sin ir mas lejos tengo un amigo que fue a costa rica para ayudar en algo que no recuerdo muy bien, creo que tenia algo que ver con un colegio, y cuando le pregunte que porque lo había echo me contesto que porque después se quedo una semana de vacaciones en costa rica… es mas buena esa persona que yo? aunque fue allí ayudar lo hizo porque tenia un beneficio propio…

@Emma: Ostres Emma, realment m’has sorprès amb el teu comentari. Veig que ets una tia molt madura per la teva edat, i que tens les idees ben clares. Enhorabona! Poca cosa puc afegir al que ja has dit, tens tota la raó.

@Runtime-Error: Una mica fora de lloc el comentari en aquesta entrada, però bé, em dono per saludat xD. Tu ja saps com n’és de dur fer que alguna cosa persisteixi online, així que també et felicito per la teva web

@hawa: Ostres ja no recordava que tu ets també del ram, com que no acostumes a comentar per aquí … encara haurem de fer una xerradeta algun dia d’aquests tu i jo! . Clar que fent el donatiu s’ajuda més que no pas fent res, però el meu plantejament és veure si ho he fet purament per a la meva satisfacció personal, o bé per realment ajudar. Aquí és on tinc els meus dubtes :S

Lo del exemple dels donatius és bo, però crec que no s’ha d’anar d’un extrem a un altre. És a dir, sí, realment “l’ajuda” l’ofereixen aquelles persones que estan allà al peu del canyó, fent alguna cosa útil per ajudar, i no els que donen “30€” a un banc, ONG, perquè una part d’aquells diners arribin a “aquells q realment ajuden”. Però la gent s’ho pren com q, si no sóc dels q està allà a Haití ajudant, no cal que doni 30€, perquè fer això no es ajudar… És evident q tot aniria millor si tots fossim voluntaris, però mal per mal, crec q està bé q aquests “X” diners q t’haguessis gastat en sopar, els inverteixis en això. A cas els que no donen ni un euro ajuden més?

I sí, els humans som hipòcrites, o més ben dit, la societat. Ens eduquen dient-nos que hem de “ser bones persones”, però, per lo general, es refereix a que trobem una bona feina, ens casem i tinguem un o dos fills per seguir el cicle de hipocresia. I com més moderna i sofisticada és una societat, més gran és la hipocresia. Només cal fixar-se amb els anomenats “trastorns del 1er món”.

Algun cop heu vist una persona del tercer món amb bulímia? i amb depressió? Ja us responc jo: NO HI HA CAP. Com es pot tenir bulímia si la gent mor de fam? i com es pot tenir depressió quant lluiten per sobreviure els 365 dies de l’any?

Vatua aquí la ironia de la situació. Com més civilitzats som, més monstres ens tornem. En aquest món regna la llei de la “jungla”, sobreviu el més fort, el que sigui capaç de trepitjar els de sota arribarà fins ben amunt.

I tot això ho dissimulem amb un vel de “solidaritat” pels menys ben avinguts de la societat. Una monedeta per aquí, un alberg per allà, una que altre donació… I tema resolt, consciència tranquil·la.

És així, i jo no sóc cap accepció. Tot i així, jo he optat per seguir el meu propi mètode de solidaritat: bàsicament es basa en fer allò que puc fer en cada moment. No ha de ser res espectacular, ni molt menys, no es tracte de dedicar-se a treure persones del carrer, no tinc pas les eines necessàries per fer-ho.

Avui mateix he escoltat una cosa molt interessant: hi ha persones que dediquen cada dia de la seva vida a buscar maneres per poder portar llapis a les escoles del tercer món. I no ho fan per sortir en els diaris, ni perquè se’ls valori en la societat. Ho fan perquè són realment feliços ajudant a la gent.

I no segueixo perquè mi passaria la vida escrivint. Tan mateix, cada cop tinc més clar que m’agradaria dedicar la meva vida a fer allò que m’agrada, i si algun dia puc ajudar algú, espero donar-li la ajuda que pugui donar-li sense dubtar.